El Senyor Asul

Crítiques literàries i comentaris sobre llibres

L’assassí de físics

Posted by Senyor Asul a 22/11/2010


Déu, la destrucció del planeta, viatges en el temps, explosions, assassinats, riquesa, poder… El joc de Déu, de Salvador Macip (editorial Bromera), barreja tots aquests elements sense grans pretensions literàries i amb voluntat de reflexionar, en clau còmica, sobre la funció del món científic dins la nostra societat. Un físic a punt d’acabar amb la terra (sense saber-ho) i l’aparició de Déu per intentar impedir-ho són el punt d’arrencada d’aquesta barreja de gèneres, que té com a gran virtut no prendre’s mai seriosament, ni tan sols al final.

La narració flueix a gran velocitat, amb frases molt curtes, directes, que eviten tota informació no essencial per a la historia i lluïments per part de l’autor. Amb aquesta intenció de conduir a tota velocitat el lector per les 221 pàgines de l’obra, Macip estalvia descripcions (o les elideix) i s’expressa amb un vocabulari senzill, a excepció de determinada terminologia científica que en cap cas n’impedeix la comprensió.

L’estructuració del text en capítols curts, molts d’ells de mitja plana, en determinen definitivament una lectura frenètica, i fa que sigui difícil trobar el moment de separar els ulls del paper. 

Aquesta extensió dels paràgrafs serveix, a mé per desenvolupar paral·lelament les tres trames inicials: la del científic; la de Sherman, el personatge inicial (a qui se li apareix Déu); i la del xèrif, que serà l’únic a sospitar que estan passant coses estranyes. Si bé la simplicitat de la narració és un encert de cara al ritme, la de les trames no ho és tant. A la introducció de Déu, per exemple, li falta força, requereix una suspensió massa gran de la nostra incredulitat. Ara bé, quan a la pàgina 40 descobrim més coses sobre Déu, les coses comencen a canviar, i les trames es van fent bojament, atractivament més complexes.

El punt més fluix de la novel·la són segurament els personatges. Poden caure millor o pitjor, però són massa esquemàtics, fins i tot per a una obra humorística d’aquestes característiques. Es veu especialment en el cas de la relació del noi i la noia protagonista, els quals expliciten (sense subtileses, sense matisos) els seus respectius únics objectius en un pacte: sexe per poder. La degradació progressiva del xèrif, en canvi, està més ben desenvolupada.

El joc de Déu té clares semblances amb un èxit de l’humor literari com és The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy (Guia de l’autoestopista galàctic). És difícil determinar fins a quin punt el lector el trobarà divertit, però, partint de la base que el riure és una reacció provocada per la sorpresa, el públic jove és el que sabrà fruir més d’aquest llibre. L’únic inconvenient al respecte és que cal valorar a quina edat permetem a un adolescent que es diverteixi jugant amb la idea de l’assassinat a sang freda i sense transcendència moral.

Títol: El joc de Déu
Autor: Salvador Macip
Editorial: Bromera
Any: 2010
Pàgines: 224
Idioma original: Català
Anuncis

2 Respostes to “L’assassí de físics”

  1. SM said

    Gràcies per comparar El joc de Déu amb els llibres de Douglas Adams, era un dels referents. Estic d’acord que els personatges són voluntàriament esquemàtics (arquetípics fins i tot) però sí que crec que, com el xèrif, tots tenen la seva evolució al llarg de la novel·la. També és cert que l’entrada de Déu és brusca, però necessitava inicialment aquest toc d’absurd per poder fer amb comoditat els girs que venien després.

    És curiós que a casa nostra l’humor amb tocs fantàstics es consideri lectura de joves (no ets el primer que ho diu). El joc de Déu segueix sobretot els esquemes de les obres de Vonnegut, que almenys als Estats Units el llegeixen també els adults. No és que em sàpiga greu encaixar amb el públic jove, al contrari: jo també vaig descobrir Vonnegut i Adams quan tenia vint anys. M’ho prenc com un elogi.

    Finalment, moltes gràcies per haver llegit el llibre i sobretot per haver-ne donat una opinió sincera!

  2. Gràcies a tu per llegir el blog i enriquir-lo amb el teu comentari. I, bé, també crec que el llibre el pot llegir gent de totes les edats. Però jo l’he llegit amb 28, i, igual que em va passar amb The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy, vaig tenir la sensació que m’hauria sorprés molt més i l’hauria gaudit molt més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: